Cultura

Intervenció de Jaume Collboni a l'acte 'Compromesos amb la Cultura'

  • Actualitzat:
  • Creat:

El passat dissabte 7 de març de 2015 , a l'auditori de la Casa Golferichs de Barcelona

“La cultura és el nostre patrimoni. El patrimoni de la socialdemocràcia europea, que a la segona meitat del segle XX la col·loca als pressupostos públics, conjuntament amb els serveis que defineixen l’Estat del Benestar: l’educació i la sanitat.

Estem legitimats per parlar de cultura perquè al llarg de la història hem impulsat els màxims nivells de participació cultural que mai ha viscut la humanitat, perquè hem posat a l’abast d’amplíssimes capes de la població el coneixement universal, perquè hem estès al llarg del territori els aprenentatges artístics i perquè hem contribuït a consolidar un teixit associatiu colossal.

Tenim moltes raons per estar orgullosos de la nostra aportació al desenvolupament cultural.
Malgrat tot, tenim un immens sentit de pèrdua, no aconseguim connectar amb els agents de la cultura i correm el perill de pensar que ens hem quedat sense idees, sense “feeling”, sense discurs.
No és veritat; no hem perdut la raó, no ens hem quedat sense discurs no se’ns han acabat les idees... simplement hem perdut una part molt important dels espais on es gestionen les polítiques de la cultura.
Fixeu-vos bé: ara les gestionen partits amb poques idees o partits que han manllevat les nostres i que no poques vegades les malbaraten.

Ara bé; sentir-nos posseïdors d’una legitimitat històrica i ideològica no ens ha de fer perdre el sentit crític, ni la capacitat d’anàlisi que exigeix l’actualitat cultural.

Avui, el món de la cultura es debat en un profund canvi de paradigma: és el que anomenem revolució digital.

La ratlla que separa l’èxit o el fracàs ja no és la conseqüència única d’un llarg període d’aprenentatge, reflexió i assaig. A vegades, és el resultat casual d’una combinació d’elements inimaginables fa pocs anys: la xarxa, la globalització, els multiplicadors mediàtics i l’enorme confusió semàntica entre cultura i entreteniment.

Però a l’hora, aquesta mateixa xarxa que ens vulgaritza i ens converteix en públics passius d’un gran espectacle mediàtic i d’un gran negoci econòmic, ens permet accedir, com mai havia estat possible i amb escassa distinció de gènere, classe social i fins i tot nivell educatiu, a tota mena de coneixements.

El debat, doncs, es situa en el terreny no de l’accés, sinó dels continguts. Acceptada, com una realitat inqüestionable, l’enorme penetració dels canals i les plataformes de distribució, el que ens pertoca és estar atents a la qualitat dels continguts. Aquest és el repte.

Per això, la constant apel·lació del Govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de CIU a la cultura dels metres quadrats és antiga i fins i tot patètica.

Més museus, més equipaments, més burocràcia, més institucionalització, tot plegat una metàfora dirigista i planificada, del discurs cultural del nostres avis noucentistes.

Parlar de metres quadrats comporta la immediata frustració de no saber qui pagarà la factura de la llum o la nòmina del personal i ens distreu d’un reflexió imprescindible, i sovint dolorosa, ¿tenim continguts valuosos per omplir-ne les vitrines, per ocupar-ne els escenaris, per generar intel·ligència i farcir exposicions?.

Metres quadrats innecessaris que són el dibuix idíl·lic d’un país impossible i sobre tot la frustració de creadors de tota mena que no poden aportar el seu gra de sorra al coneixement col·lectiu acumulat.

Ara toca pensar de nou - no pas repensar allò antic -, quin és el paper de la cultura a la nostre societat, construint a tals efectes nous escenaris de col·laboració entre les iniciatives socials i empresarials que ens permetin definir les polítiques culturals del futur sota dos objectius essencials: esdevenir els autèntics garants d’una accessibilitat universal i qualificada a la cultura i actuar de mediadors amb totes les àrees públiques que tenen una dimensió cultural: educació, turisme, comerç, industria, etc, etc.

L’èxit de les polítiques culturals del futur, que són les nostres, es mesurarà pel consum exigent de cultura i per la capacitat d’implicar-hi totes aquelles mirades que ara observen la cultura, amb certa desconfiança, com un sector malgastador.

Ara toca concretar, sense dilacions, quins serveis públics ens comprometem a mantenir i quina responsabilitat transferim als agents culturals per que desenvolupin una part creixent de l’activitat cultural, atorgant-los la legitimitat imprescindible per a aconseguir-ho, el que significa afrontar importants canvis jurídics i fiscals en el model de governança cultural vigent.

Avui presentem el nostra programa cultural del PSC, el que orienta el pensament dels socialistes catalans en el terreny de la cultura, però no voldria acabar sense fer una referència al paper de Barcelona en el projecte cultural català.

Esdevenir ciutadans del món només té sentit si apleguem dos conceptes aparentment antagònics: gaudir d’un fort arrelament a una realitat propera, plural i complexa i a l’hora comprendre i participar dels imaginaris globals.

Ciutadans de Barcelona ..... Ciutadans del món.

Aquesta idea és la que fa justícia a la tradició cultural de Barcelona i al seu potencial com a ciutat de referència en el món. La de tornar a representar el cosmopolitisme cultural: ciutat del món, ciutat de la proximitat.

És una idea profundament cultural que fuig de l’aprofitament curtplacista de l’èxit internacional de Barcelona i que no vol saber res de la capitalitat d’un país que es mira el melic amb falsa autosuficiència.

Voler ser ciutadans i ciutadanes del món ens obliga a replantejar les relacions entre la vida cultural dels barris i els grans aparadors culturals de la ciutat, a plantejar el paper de la cultura en el disseny turístic, a debatre el valor multiplicador de les grans fires, a instaurar una cultura de la complicitat i no pas de la substitució, a prestigiar a casa nostra els creadors barcelonins perquè siguin volguts a fora.

Moltes gràcies.”

Fitxers adjunts: